En un món imaginari, hi havia un home molt exitós a la seva feina. Tenia fama de ser un bon cap (“manager”) i el seu equip el respectava; deien coses com “sempre té un minut per nosaltres”, “la seva porta sempre està oberta”, “escolta la nostra opinió”,…

Cada vespre a l’arribar a casa, i com si fos un súperheroi adoptant la seva personalitat secreta, es treia la “disfressa” de feina i es convertia en pare… i els seus mals de cap començaven…

“No m’escolten”, “No fan el que els dic”, “No els veig prou responsables”…

“Per què dimoni no poden respondre com els meus empleats! Tot seria més fàcil!”

Preocupat, i amb ganes de canviar coses, va parlar amb un coach. De la conversa que van tenir, el pare en va sortir amb preguntes: “Estic escoltant als nois igual que al meu equip a la feina? Els estic mostrant el mateix respecte que als meus empleats i companys?”.

I va decidir fixar-se en el seu propi comportament a casa…

Es va sorprendre a ell mateix “escoltant” als fills mentre llegia el diari; parlant amb ells tot estant pendent del darrer regat d’en Messi; dient “ara vinc” durant 10 minuts i sense anar-hi; rondinant quan li volien cantar (altre cop!) la cançó de final de curs…

“Òndia! Si tractés així a la gent de la feina, se n’anirien tots a treballar a un altre lloc!” va pensar.

I, amb el recolzament del seu Coach, va passar a l’acció…

– Ara escolta de debò als seus fills: amb les orelles i amb tot el cos, amb el cor i interessant-se per com se senten. I ells, agraïts, han après a escoltar-lo a ell.

– Ara busca el moment de “caçar-los” fent les coses bé per poder felicitar-los… i l’autoestima dels nanos s’ha disparat.

– Ara entén que els nois son un mirall d’ell mateix, i la importància del seu propi comportament. I els veu molt més responsables.

Ah! I no oblida dir-los cada dia que se’ls estima