Molts pares es desesperen perquè no saben com manegar la relació amb els fills. Sense adonar-se’n intenten mantenir la relació de poders com abans, quan els joves eren uns marrecs, i no són conscients de que cal canviar el “Contracte” perquè tot rutlli.

Com a conseqüència de com hem estat criats, de la societat on hem crescut, dels nostres valors, de les experiències que hem viscut, i un bon grapat de coses més, se’ns ha modelat una forma personal de veure el món. Es diuen les creences, i sovint són les principals causants de que ens comportem de la manera que ho fem.

Quan neixen els nostres fills redactem en la nostra ment un document. De manera inconscient escrivim unes normes, unes clàusules que anomenarem el “Contracte amb els fills” i que seran la base de la nostra relació amb ells. Aquest Contracte està molt marcat per les nostres creences i inclou temes tals com:

– Com ens han d’obeir (normalment, esperem que ens facin cas a la primera).

– Com ens demostraran que ens estimen (per exemple, podem pensar que les nenes seran més carinyoses amb els pares, o que els nois voldran jugar sempre amb nosaltres).

– La confiança que ens tindran per explicar-nos coses.

– La sinceritat que esperem per part d’ells.

– La responsabilitat que són capaços d’assumir…

Amb els nens petits, aquest contracte ens sol ser de gran ajuda. Per a educar-los, res millor que tenir les idees clares i així poder marcar els límits que han de complir.

Però els nens creixen, i es converteixen en preadolescents, adolescents i, finalment, en adults. I nosaltres seguim veient-los com a nens/nenes petits: fins i tot hi ha estudis que diuen que els veiem més petits físicament del que realment són.

El Contracte amb els fillsAlgunes de les grans disputes familiars que he vist han estat causades per pares que volen fer valer el contracte original, sense plantejar-se que les coses han canviat; quan els fills es fan grans, cal ser conscients de que cal revisar el contracte.

Algunes clàusules s’hauran de canviar, adaptant-se a les noves edats i perspectives vitals. Com per exemple, obeir a la primera pot passar a ser una quimera (si és que algun com ens en vam sortir), i endreçar l’habitació s’haurà de negociar en diferents termes. I raonar-ho amb ells.

Clàusules que abans eren inamovibles ara requeriran flexibilitat, i alguns dels límits s’hauran de fer més elàstics. La sinceritat d’un nen petit es converteix -amb l’edat- en una necessitat de l’adolescent de desafiar el pensament establert. I si abans rebíem respecte, ara veurem que de vegades és millor callar davant d’un crit adolescent, a l’espera d’un moment millor per parlar els temes en fred.

I les clàusules abans decidides unilateralment pels pares, ara les discutirem, negociarem i acordarem amb ells.

Els nostres fills adolescents solen tenir més maduresa de la que nosaltres creiem. Per això hem de confiar-hi al revisar el Contracte, a l’establir nous drets i obligacions, al canviar certs límits, i a l’involucrar-los més a ells.

El Contracte original, rígid i estricte, ha passat a ser un document flexible signat “a vàries mans”.

Pots veure l’estudi esmentat, de la universitat de Swinburne (Austràlia) a: http://bit.ly/1GbDnAJ