Afirmem acceptar els nostres fills tal i com són, però després treiem una llista dels temes que ens agradaria que canviessin…

I si poséssim el 85% de la nostra atenció en els seus punts forts, i no en els febles?

Com a Coach de Joves i Famílies sento sovint a pares i mares que no acaben de fluir amb els seus fills adolescents.
La sessió amb pares sol començar amb una lloança sobre quant estimen els seus fills i com accepten la seva manera de ser. I segueixen amb un “Però …” i aquí comença la queixa sobre el seu comportament:
– Si són socials, perquè perden temps amb les xarxes; si no ho són, perquè els agradaria que tinguessin vida social més enllà de la seva habitació.
– Si treuen males notes, la queixa és perquè s’esforcen poc; si les treuen bones, hi ha qui els treu mèrit i voldria veure més esforç.
– Si no ajuden a casa, parlen de mandra; si cuinen (de vegades de meravella), es queixen perquè deixen la cuina desordenada …
Afirmem acceptar els nostres fills tal i com són, però després treiem una llista dels temes que ens agradaria que canviessin en ells.
Apuntant aquests temes i mostrant-los als pares, la reacció és immediata: “O sigui que potser no els estem acceptant tant com diem, no?”. I aquí neix la consciència de la Exigència que sovint ens marca en el nostre “estil parental” ( “parenting style” en anglès).
Aquesta Exigència ens limita en la forma de veure als nostres fills, focalitzant-nos en el que els falta i no el que tenen de positiu. No hi ha lloc per Reconeixements, ni per ajudar a construir el seu Autoestima: només per posar pressió en el sistema.
¿I si en lloc de posar el 85% de la nostra atenció en els seus punts “febles” el poséssim en celebrar els seus punts forts?

“Hi ha un secret per viure amb la persona estimada: no pretendre modificar-la”, S. De Beauvoir.